ÀNIMA

Substància que es troba a l’interior dels éssers humans, que ens fa ser com som, tenir sentiments i que cadascú tingui una personalitat diferent.

Etimologia

La paraula ànima deriva segons els filòlegs de la paraula llatina anima, que en llatí significa “respiració”. Es creu que aquest mot prové o del grec “anaigma” (sense sang) o del grec “ánemos” (vent). Aquest terme ha sigut emprat universalment per significar el primer principi de la vida.

Font: Diccionari enciclopèdic de filosofia, FiloXarxa

Definicions de diccionari

Català

Principi vital dels éssers vivents, especialment de l'home.

Font: Diccionari català, Grup Enciclopèdia Catalana

Entitat concebuda com a substància espiritual, distinta del cos i immortal.

Font: Diccionari de la llengua catalana, Instituts Catalans d’Estudis

Principi vital de l’ésser humà que li permet estimar i sentir.

Font: Diccionari escolar de la llengua catalana, Grup promotor Santillana

Castellà

En algunas religiones y culturas, sustancia espiritual e inmortal de los seres humanos.

Font: Diccionario de la llengua española, Real Academia Española

Anglès

The principle of life, feeling, thought, and action in humans, thought of as something distinct or separate from the body.

Font: The English Dicctionary, WordReference

Francès

Siège de l'activité psychique et des états de conscience de quelqu'un, ensemble des dispositions intellectuelles, morales, affectives qui forment son individualité, son moi profond ; esprit, intellect, cœur, conscience.

Font: Dictionaire de français, Larousse

Definicions filosòfiques

[...] Es dedueix que cada cos natural que posseeix vida és una substància en el sentit de substància composta. Però ja que es tracta d’un cos de certa qualitat, això és, que té vida, no pot ser idèntic a l’ànima, perquè el cos animat és el subjecte o matèria, no el que li és atribuït. Per consegüent, l’ànima ha de ser substància en el sentit de la forma d’un cos natural que té dins ell la vida en potència. Mes la substància formal és entelèquia; l’ànima és, llavors, l’entelèquia d’un cos d’aquesta natura. Ara bé, la paraula entelèquia es pren en un doble sentit que correspon, respectivament, tant al coneixement com al seu exercici. És així manifest que l’ànima és una entelèquia com el coneixement, ja que el son com la vigília impliquen la presència de l’ànima: la vigília és quelcom anàleg a l’exercici del coneixement, mentre que el son semblança la ciència posseïda sense la seva aplicació. En la història de l’individuo el coneixement apareix primer que la seva ocupació o exercici. Per aquesta raó l’ànima és, en definitiva, una entelèquia primera d’un cos natural que té la vida en potència, és a dir, d’un cos organitzat. Les parts de les plantes són així òrgans encara que extremadament simples: per exemple, el full serveix d’abric al pericarp, i aquest per preservar el fruit, mentre que les arrels són l’anàleg de la boca, perquè ambdues absorbeixen l’aliment. Si llavors hem de donar una fórmula general aplicable a tota mena d’ànima, direm que l’ànima és l’entelèquia primera d’un cos natural organitzat. Per això podem descartar per complet com innecessària la qüestió de si l’ànima i el cos constitueixen una sola entitat; això manca de sentit, com preguntar si la cera i la figura a ella donada pel segell són una sola cosa, o, si en general, ho és la matèria d’un objecte i allò de tot això ell és la matèria. Ho Uneixo i l’ésser tenen múltiples accepcions, però el seu sentit fonamental és l’entelèquia. Nosaltres hem definit, en termes generals, què és ànima: és una substància en el sentit de la forma, és a dir, l’essència d’un cos d’una qualitat determinada. Suposem, per exemple, que una eina, tal com la destral, fora un cos natural: l’essència de la destral seria la seva substància i, per tant, la seva ànima, perquè si la substància estigués separada de la destral, aquesta no existiria, sinó en quant al nom. Com ella és no resulta més que una destral. En realitat l’ànima no és l’essència i la forma d’un cos artificial sinó d’un cos natural orgànic, és a dir, que té un principi de moviment i repòs en si mateix. D’altra banda, no és el cos separat de la seva ànima el que és potencialment capaç de viure, sinó aquell que encara la posseeix. [...] L’ànima és, llavors, inseparable del cos, almenys certes parts de l’ànima, si ella és naturalment divisible. En efecte, per a certes parts del cos, la seva entelèquia és la de les parts mateixes. No obstant això res impedeix que algunes altres parts no siguin almenys separables, en raó que no són l’entelèquia de cap cos. Així, no es veu bé si l’ànima és l’entelèquia del cos, com el pilot del navili.

Font: De Anima, Aristòlil. Diccionari enciclopèdic de filosofia, FiloXarxa

L’ànima, en la mesura que podem concebre-la, no és altra cosa que un sistema de percepcions diferents –com les de calor o fred, amor i odi, pensaments i sensacions-, totes elles reunides, però mancada de simplicitat o d’identitat perfecta. Descartes defensava que el pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel•ligible, perquè tot allò que existeix és particular i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars, que formen les nostres ments. La ment no és una substància en la qual siguin inherents les percepcions. Aquesta noció és tan inintel•ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, per tal com només tenim idees d’allò que es deriva d’alguna impressió, i no en tenim cap de la substància –ja sia material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec –per exemple- és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’una consistència, etc. Així, doncs, la nostra idea de qualsevol ment és només la idea de percepcions particulars sense la noció de cap cosa a la qual hom pugui anomenar substància simple o composta.

Font: Sobre l’ànima i David Hume, Joan Campeny

Substància plenament espiritual i immortal, no dependent del cos, que sorgeix per la voluntat creadora divina, i és el centre de la subjectivitat de l'home, que és «un ànima racional que se serveix d'un cos mortal i terrestre». És en l'ànima on l'home troba a Déu i a la veritat, i és, al mateix temps, imatge de la Trinitat. Com en el cas de la Trinitat, l'ànima és una, però posseeix facultats distintes.

Font: Sant Agustí. Diccionari enciclopèdic de filosofia, FiloXarxa

Definició pròpia

L’ànima és quelcom que els homes portem al nostre interior, que no podem veure ni tocar, feta d’una substància diferent a la del nostre cos, i que és etern. És allò que ens dona vida i energia, ens fa racionals, tenir sentiments, ens defineix com a persona, i que ens fa humans.