Qualitat de ser finit, és a dir, que acaba en algun moment, que té un final. Aquesta qualitat es donada a la majoria de coses que ens envolten.
És la qualitat que tenen els sentiments, les persones i la vida que ens demostra que les coses acaben i no duren per sempre.
És la relació que hi ha entre les persones. L'ambient social continu amb els altres. Les comunicacions amb aquests.
La finitud és un punt a la vida de l'ésser humà en que no es pot avançar. Tot i això, aquest terme també no es pot relacionar amb la vida. La finitud no implica el final de la vida, sinó una etapa acabada.
Anomenem finitud a la característica que té alguna cosa o un ser de tenir un final, tenir un límit, que s'acabi i que no duri per sempre.
El fet de tenir un límit, un termini, una conclusió (finis) de un ser infinit. Els antics veien en això com una aventura, per qui sabia contestar-se. El fals infinit dels desitjos ens entrega a la insatisfacció, desdita i desmesura.
Es pot dir que el fi és el terme en quant delimitació i en cert mode horitzó d'alguna cosa. El fi és el que acaba o finalitza alguna cosa i a la vegada el que es dirigeix un procés fins estar acabat .
Acabament d'alguna cosa, ja sigui temporal o espacial, sent assimilat llavors com a noció de "causa final".
Finitud és allò que té fi o que està acabat. Tota la realitat universal, tant física com espiritual, és una realitat finita. Finitud és el que és limitat.Cada cultura, cada religió, cada poble, cada individu, ha de enfrontar-se amb els límits i impotència de l'ésser humà davant les dificultats que troba per realitzar-se. Fins i tot des de la cultura Grega s'expressa això en el cor segon d'Antígona de Sòfocles ens prevé sobre la dificultat de la tasca. Moltes són les coses inaudites; però res tan inaudit com l'home.
La finitud també ve donada en el camp específic del coneixement. El coneixement finit és el coneixement humà que es contraposa al coneixement infinit d'un déu creador i omniscient.Sòcrates mostra la limitació del coneixement humà davant la divinitat i la necessitat d'un auto examen constant com a mitjà de perfeccionament de l'ànima per poder arribar a la immortalitat.Descartes també assenyala aquesta limitació i Kant culmina una llarga tradició, originada ja a Grècia, segons la qual tot coneixement està circumscrit a les condicions derivades de la intuïció sensible (Crítica de la raó pura).Kant parla de que l'home està estructurat de tal manera que ni tan sols pot rebre la totalitat de les impressions que l'envolten, ni pensar o conceptualitzar les coses en el seu ésser essencial.
El terme finitud és la substantivació dels atributs de l'ésser o dels éssers finits, l'existència és pressuposta com la seva condició. Que els éssers són finits és evident, com ho mostra la seva multiplicitat, diversitat i limitacions, tant entitatives com operatives; de no ser finits, no podria predicar d'ells cap d'aquestes propietats. La finitud és, doncs, categoria atribuïble a tots / ser, excepte aquell que, teològica o ontològicament, sigui afirmat com a realitat autosuficient, és a dir, absoluta en ser i perfecció, més gran que la qual no pugui ser pensada una altra (sant Anselm) . La finitud pot fer referència també a aspectes espacials i temporals per a designar allò que està delimitat i circumscrit. No obstant això, el concepte té particular vigència en la filosofia i en les ciències antropològiques, per designar la singular configuració de l'ésser humà al qual es reconeix com constitutivament limitat: ontològicament contingent, gnoseologicament circumscrit, afectivament desigual. A aquestes categories antropològiques s'aplica, sobretot en l'actualitat, el concepte finitud. Seguint la tradició aristotèlica, la finitud dels éssers es fa derivar del seu caràcter compost, segons la interpretació d'arrel més tomista, o del seu / contingència, segons la tradició més agustiniana, seguida pels comentaris suarecians (Disputationes metaphisicae). En tot cas, contingència i composició es reclamen mútuament. mercaba.org
La finitud no és la mort sinó la vida. Si som finits és perquè vivim sempre en comiat i no podem controlar els desitjos, records i oblits, perquè el nostre és un món que no ens pertany del tot, ni serà plenament còsmic, ordenat o paradisíac. Som el resultat de l'atzar i de la contingència i no tenim més remei que triar enmig d'una terrible i dolorosa incertesa. Una vida finita no aconseguirà eludir l'amenaça del caos, ni estarà capacitada per creuar les portes del paradís. Ser finit vol dir que no podem crear a voluntat nostra existència, perquè, vulguem o no, vam rebre una herència que ens obliga a ressituar-nos a cada instant. Filosofía de la finitud
Els anàlisis existencials de Kierkegaard ens condueixen a altres nivells de constitució dialèctica. Després del d'ànima i cos, hem ara referir-nos a la dialèctica entre finitud i infinitud. El jo de l'individu és també una síntesi entre finitud i infinitud. Si l'home no troba aquesta síntesi en la seva vida, no arribarà a posseir un jo. La infinitud de l'home és un producte de la "fantasia", que fa que l'home es trobi en una existència ideal, que rebutja les limitacions del món concret finit, de les seves circumstàncies reals. En un món fantàstic l'home es perd a si mateix perquè es converteix en un ésser imaginari. El rebuig de la finitud refugiant-se en una fantasia infinita pot crear els sistemes lògics abstractes de Hegel; o crear una religió fantàstica, en la qual l'home renega de si mateix, de la seva realitat determinada, i intenta relacionar-se com esperit angèlic amb un déu inventat per ell; o viure d'amors il•lusoris, després d'un desengany amorós finit. El jo que rebutja el finit per habitar en un món infinit fantàstic acabarà a la desesperació. Síntesis de finitud e infinitud
Allò que té limits en un espai temporal o espacial, amb una estructura ben marcada. És l'oposat a l'infinit, i implica el final d'alguna cosa.
Per a mi, el significat de finitud és l'acabament d'una cosa o d'algú. És una paraula per expressar el seu fi o límit.
La paraula finitud és un adjectiu, que prové del llatí i vol dir fi, que té un límit, aquest límit és el final d’una circumstancia, d’una cosa o fins i tot d’un ésser. Tots els éssers són finits com ho mostra la seva multiplicitat, diversitat i limitacions; de no ser finits, no podria predicar d'ells cap d'aquestes propietats.La finitud també ve donada del camp del coneixement i el coneixement és finit, com el coneixement humà que es contraposa al coneixement infinit d'un déu creador i omniscient. Sócrates, Descartes i Kant són alguns filòsofs que senyalant les limitacions del coneixement dels éssers humans.
La finitud d’alguna cosa o ésser a que li atribuïm aquesta qualitat, són tots aquells límits d’allò que parlem. La paraula finitud, pot ser aplicada a tot allò que té uns límits fixats, podent ser aplicada a qualsevol aspecte de la vida i del món en el qual vivim.
Podem anomenar finitud, a la característica atribuïble a tot alló que es finit, que té un final o que en algun moment determinat de la seva existència, s'acaba.
