Händel,

Georg Friedrich Händel Estil: Barroc Naixença: 23 de febrer de 1685 Halle, Saxònia-Anhalt (Alemanya) Defunció: 14 d'abril de 1759 (als 74 anys) Londres

Georg Friedrich Händel o en grafia anglesa George Frideric Handel (Halle, 23 de febrer de 1685 – Londres, 14 d'abril de 1759), fou un compositor del barroc britànic nascut a Alemanya. Händel va estar a Anglaterra i a Alemanya. La seua obra més coneguda és El Messies, típica de l'època nadalenca. També fou el mestre indiscutible de l'opera seria del segle XVIII.[1] Va influir profundament a altres compositors més tardans, com Haydn, Mozart, i Beethoven. Taula de continguts

1 Biografia Nasqué, quatre setmanes abans que Johann Sebastian Bach, al si d'una família benestant encara que mancat d'una tradició musical. De ben petit va donar mostres de posseir facultats musicals. Una anècdota diu que, al graner de la casa on vivia, hi havia, arraconat un vell clavecí: durant la nit se sentien sons harmoniosos que s'atribuïen a un follet entremaliat. Però un dia, els estadants de la casa, decidits a aclarir el misteri, es van proveir d'un llum i de garrots, i es van encaminar cap al graner: van obrir la porta d'improvís i, davant la sorpresa general, van descobrir que el follet trapella no era altre que el petit Georg Friedrich Händel, que, vencent el temor a la solitud i la foscor, deixava el seu llit per anar a recrear-se en l'abandonat instrument.

Estàtua de Händel a Halle Malgrat els seus dots musicals, el seu pare, que era barber i cirurgià de la cort, pensava destinar-lo als estudis de dret, i només a instàncies del príncep de Saxònia, va accedir a dedicar-lo a la música sota el mestratge de Zachau,[2] organista de la Marienkirche. Zachau el va iniciar en el coneixement de l'orgue, el clavicèmbal, el violí i l'oboè i li va ensenyar les bases del contrapunt, la fuga i la instrumentació. Zachau era un músic obert als nous corrents que ell mateix va arribar a plasmar en algunes composicions. Al seu costat Händel va descobrir tècniques i mètodes de composició que es repetirien constantment a les seves obres de maduresa i que apareixen ja en unes Àries alemanyes per a tenor, soprano, dos oboès i baix continu compostes en la seva infantesa. Als 11 anys, en ocasió d'un viatge a Berlín per conèixer de prop la cort de Frederic I de Prússia, es va guanyar fins a tal punt l'aplaudiment i l'admiració de tots pel seu domini del teclat, que el rei va pregar al seu pare que el deixés sota la seva protecció per proporcionar-li una formació musical adequada. Però malgrat això, Händel va tornar a Halle per continuar els seus estudis. L'any següent va morir el seu pare.

Händel de jove La vida rutinària d'estudi i pràctica de la música no omplia les seves ànsies musicals per més que en ocasions comencés a substituir a Zachow a l'orgue de l'església i que, el 1702, obtingués un contracte com a organista de la catedral de Halle[3] i s'inscrigués per estudiar dret a la Universitat de Halle.[4] Es creu que va ser en aquesta època quan va conèixer Georg Philipp Telemann, amb qui el va unir una amistat duradora. Finalment, el 1703 va marxar cap a Hamburg, per tocar com a violí segon tocant a l'orquestra d'aquesta ciutat. A Hamburg, que va ser la primera ciutat alemanya en comptar amb un teatre d'òpera, coneix la nova forma teatral barroca, nascuda a començaments de segle a Florència. A Hamburg va entaular una fructífera amistat amb Johann Mattheson, teòric i historiador de música que es va convertir en professor, introductor en els cercles culturals i alhora alumne de Händel. Acompanyat de Matheson va fer un viatge a Lübeck per a escoltar l'organista Dietrich Buxtehude. Reinhard Keiser, en aquell moment director de l'Òpera d'Hamburg, no va saber acceptar l'èxit händelià de la Passió segons Sant Joan (1704), que va ser rebut amb menys crítiques que la seva, i de la primera òpera, Almira, estrenada el 8 de gener de 1705; tant en una com en una altra Händel va donar mostres de la seva gran capacitat per reunir diversos elements, com són les àries italianes, les referències a la cantata alemanya i algun dels motius del propi Keiser, en un conjunt molt homogeni. Va tenir un duel a espasa amb Matheson, en el qual va estar a punt de perdre la vida, però es va salvar perquè la punta de l'espasa del seu enemic es va trencar en topar amb un botó de la casaca. Poc després el públic, que no va saber comprendre la transparència orquestral de la qual Händel començava a fer gal•la, va rebutjar la seva segona òpera, Nerone (1705), i aquest es va retirar en espera d'ocasions millors, component entretant algunes sonates, alguns dels concerts per a oboè i part del Klavierbuch aus der Jungenzeit, llibre per iniciar-se als instruments de teclat. La fallida de Keiser el fa decidir d'abandonar Hamburg i acceptar la invitació de Gastó de Mèdici per a viatjar cap a Itàlia. Amb la partida de Händel el 1706 se certifica la defunció del gènere a Alemanya fins a l'aparició de Gluck, Mozart i Haydn, a la segona meitat del segle.

Itàlia Al 1706 emprèn un viatge a Itàlia, on va visitar les cases de distingits ciutadans a Roma, Venècia, Florència, Nàpols i Siena.[5] Els seus primers mesos d'estada a Itàlia els va dedicar a l'estudi dels compositors italians de moda, Benedetto Marcello, Giacomo Carissimi o Andrea Gabrieli i el seu nebot Giovanni Gabrieli. La grandiositat harmònica i el sentit dramàtic que anaven impregnant les obres del compositor alemany li van permetre entrar en els cercles musicals romans. El cardenal Colonna li encarregà algunes obres destinades a la Verge i el cardenal Ottoboni, que s'havia envoltat de músics de la talla de Domenico Scarlatti, Arcangelo Corelli o Antonio Caldara, el va rebre en les seves vetllades musicals dels dimecres, per a les quals va compondre algunes obres. A Florència estrena la cantata Lucrezia. L'any següent va arribar a Roma, admirant en tota la seva grandesa els cants de l'església catòlica; d'aquesta època daten les anomenades Cantates Romanes, conjunt de cantates influïdes per l'estil italià. De retorn a Florència va representar la seva òpera Rodrigo, que li va reportar, a més d'un gran triomf, el favor de Cosme III de Mèdici, el Gran Duc de Toscana, i de la cantant Victòria Tarquini. Després va anar a Venècia, considerada en aquella època la metròpoli musical d'Itàlia, que posseïa quinze teatres d'òpera: allí va conèixer al príncep de Hannover, Ernst August, i el duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que l'animà a fer un viatge a aquest país i establir-se a Londres. Amb una gran popularitat, tornà a Roma al 1708, i el marquès Ruspoli el relacionà amb l'aristocràcia i la intel•lectualitat de la ciutat. Allí, a l'anomenada "Acadèmia de l'Arcàdia", va conèixer els futurs pontífexs Climent XI, Innocenci XIII, Climent XII i Benet XIII, molts cardenals, els prínceps de Baviera i Portugal i la reina de Polònia. Entre els músics conegué Alessandro Scarlatti, amb el fill del qual, Domenico, va conrear una gran amistat, Arcangelo Corelli, Bernardo Paquini, etc. En aquesta època va compondre les Cantates italianes, que es van popularitzar ràpidament (una d'elles, Armida Abbandonata, va ser copiada per Johann Sebastian Bach), i els oratoris La Resurrezione i El triomf d'Apol•lo. Aquell mateix any va marxar cap a Nàpols amb Scarlatti, on va rebre el nomenament de primer organista de la Capella Reial, i més tard el de director (1709). També va ser designat mestre al conservatori dels Poveri di Gesù Cristo. Aquesta ciutat era, en germen, la seu de la nova escola operística cridada a renovar el gènere al llarg del segle XVIII. Acollit amb grans honors, va rebre l'encàrrec de compondre una cantata per al casament del duc d'Alvito, Aci, Galatea i Polifem.

Hannover Deixà Nàpols, i va representar a Venècia la seva òpera Agrippina, que va ser càlidament aplaudida i elogiada. Quan Händel semblava decidit a quedar-se a la ciutat dels canals per treure el màxim profit del seu èxit, el 1710 va rebre la temptadora oferta d'ocupar la plaça de mestre de capella de la cort de Hannover. Però la seva inquietud el va obligar a demanar una llicència per a anar a Londres, on va ser presentat a la reina Anna. Immediatament se li va encarregar la composició d'una òpera, Rinaldo, que va estar acabada en 14 dies i duta a escena el 14 de febrer de 1711, amb gran èxit que va permetre al compositor reincorporar-se al seu càrrec de Kapellmeister a Hannover amb la seguretat d'haver conquerit l'estimació de la ciutat que aviat seria la seva per la resta dels seus dies. De retorn a Hannover va escriure els seus concerts per a oboè, sonates per a flauta, lieder i cantates alemanyes amb poesies de Barthold Heinrich Brockes.

Londres Casa de Händel a Londres, al 25 Brook Street Al 1712 torna a Anglaterra, representà Il pastor Fido, i el desembre del mateix any compon, en pocs dies, l'òpera Teseo que va ser estrenada el gener de 1713. Amb motiu de la Pau d'Utrecht va escriure un Te Deum (avui anomenat Te Deum d'Utrecht). Per celebrar l'aniversari del natalici de la reina Anna va compondre una Oda. Llavors ella mateixa li va encarregar un Te Deum i un Jubilate, que van ser estrenats el 7 de juliol. Així aconseguí ser nomenat compositor de la cort, malgrat estar prohibit que un estranger escrivís música per a actes oficials. Händel establia així els fonaments del que seria el seu arrelament definitiu a Anglaterra i va renunciar al seu càrrec de Hannover. El 1714 va morir la reina Anna i la succeí Jordi I. Llavors emprengué una lluita per conquerir el seu favor. La veritat és que Händel va tornar a gaudir de privilegis i va ser nomenat mestre de capella de Hannover, lloc on va acompanyar el rei en el mes de juliol de 1716. De retorn a Londres, va compondre una de les seves obres instrumentals de més prestigi, la Música aquàtica, estrenada el juliol de 1717. Fins llavors, allotjat a Londres a casa del comte de Burlington, Händel no n'havia ofert més que obres ocasionals ja que, de moment, necessitava situar-se i buscar punts de suport. El primer d'ells li va venir amb la invitació del duc de Chandos, mecenes enriquit, que el va rebre al seu fastuós palau de Cannons a finals de 1717, en el qual va romandre fins a 1719. A Cannons Händel es va iniciar en un gènere que li va proporcionar una gran glòria: la música vocal d'inspiració religiosa en llengua anglesa. Per al duc escriví el 1718 els onze Chandos Anthems, tres Te Deum i vuit suites per a clavecí, així com la nova versió de la cantata profana Acis i Galatea, sobre text de John Gay, i la primera versió de l'oratori Hamman and Mordecai conegut com Esther. Aquest període va marcar Händel la línia a seguir en la seva activitat musical posterior. [modifica] La Royal Academy of Music El 1719 Händel ocupà el càrrec de director musical de la Royal Academy of Music, societat d'accionistes creada per oferir representacions al King's Theatre. Comença una nova fase de la seva vida, com a empresari operístic. Desenvolupà una activitat plena de dinamisme, immune al cansament, al desànim i a l'adversitat. Desféu intrigues, lluità amb castrati i prime donne (entre elles les famoses Faustina i Cuzzoni, posseïdores d'una prodigiosa tècnica vocal), tot això sense deixar de compondre amb sorprenent rapidesa, qualitat i mestratge. Amb la missió de reclutar primeres veus va marxar a Itàlia; a la seva tornada, ja el 1720, es va iniciar la temporada, aconseguint el seu primer èxit apoteòsic amb Radamisto, dedicada al rei. L'èxit va inclinar Händel a demanar al rei un privilegi de protecció de drets d'autor, la qual cosa dóna idea del perillós que començaven a ser les edicions pirates de les partitures händelianes.

Retrat de Händel S'oposà al compositor Giovanni Bononcini i es veié obligat a escriure una òpera en col•laboració, Muzio Scevola, el primer acte de la qual va se compost per un músic anomenat Pippo, el segon per Bononcini i el tercer pel mateix Händel. Els honors del triomf van correspondre al compositor italià fins que Händel prengué la revenja amb la seva òpera Ottone, a la qual van seguir Giulio Cesare (1724), Tamerlano, Rodelinda i Scipione (1725). El 1726 va succeir una cosa totalment imprevista en l'escena: en l'òpera Alexandre les dues cantants abans anomenades representaven els papers de les amants del gran conqueridor, però la seva rivalitat va augmentar fins a tal grau que, no podent contenir-se, es van estirar dels cabells i van sostenir una violenta baralla davant de l'auditori, presidit per la princesa de Gal•les. Es diu que Händel no va perdre la serenitat, ans al contrari, animava les contendents amb sonors redoblaments de timbals al mateix temps que deia: "Deixeu-les. Quan estiguin cansades, el seu furor caurà per si sol". Sempre actiu, segueix escrivint òperes: Riccardo II, dedicada al rei Jordi I (a qui també va dedicar els seus Coronation Anthems), Siroe, Ptolomeo i Admeto, que va ser l'última obra representada en l'Acadèmia, la qual es va veure obligada a tancar les seves portes en condicions de bancarrota. S'hi va sumar el gran èxit obtingut per l'òpera The Beggar's Opera, amb llibret de John Gay i música de Johann Christoph Peppush. Sàtira cruel sobre la situació polític-social del Londres del moment i dura crítica a l'òpera italiana. Aquesta obra, estrenada el 29 de gener de 1728, es va mantenir molt temps en cartell i va arribar a presentar-se a París i Nova York. Llavors Händel emprèn un viatge a Itàlia a la recerca de nous elements: aquest viatge va durar gairebé un any i va tornar amb cantants, llibrets i partitures italianes. En tornar, refunda l'Acadèmia i posa en escena Lotario, Partenope, repeteix Aci e Galatea amb cors, Ezio, Orlando, Deborah i Athalia, moltes d'elles amb llibret de Pietro Metastasio, que s'estava imposant com a llibretista de moda a causa dels seus coneixements històrics i escènics. La situació s'empitjora quan un grup de nobles, animats per raons de tipus polític i emparats pel príncep de Gal•les, descontent amb l'activitat de la Royal Academy protegida pel seu pare el rei, van fundar el 1733 la Nobility Opera. La nova companyia contractà al cèlebre castrato Carlo Broschi, anomenat Farinelli, a la Parmigiana, als compositors Nicola Porpora i Johann Adolph Hasse, i a la companyia de Händel. El seu soci Heidegger, veient millors guanys i major prestigi en la nova institució, va oferir a l'any següent el King's Theatre a la Nobility. La Nobility contractava el millor del mercat i les obres de Porpora i Hasse es van anar succeint amb bastant èxit. El 1734 inaugura una temporada al Covent Garden amb l'òpera-ballet Terpsicore. Sosté lluites tremendes, fins que la nit del 12 al 13 d'abril pateix un atac de paràlisi. La seva empresa va tancar. El seu estat general era deplorable: estava afectat del costat dret, amb el cervell lesionat i amb la mà dreta paralitzada. La seva depressió era tan gran, acorralat pels deutes i el sofriment, que es negava a guarir-se. Per fi, alguns dels seus amics van aconseguir enviar-lo a les termes d'Aix-la-Chapelle: es va recuperar com si fos un miracle. Un dels seus biògrafs diu: "immediatament el gegant ressuscitat va reprendre la seva lluita". Es lliurà al treball amb febril dedicació: el 15 de novembre comença Faramondo; del 7 al 17 de desembre escriu, per als funerals de la reina, el Funeral Anthem; el 24 acaba Faramondo i el 25 comença Serse. Però les contrarietats no cessen: els seus creditors l'amenacen amb tancar-lo a la presó i per a evitar-ho es veu obligat a acceptar fer un concert de beneficència (maig de 1728). Però al mes següent rep el reconeixement públic: en els jardins de Vauxhall, sobre el Tàmesi, lloc de cita de la societat de Londres, se li aixeca una estàtua. Encoratjat, comença Saül, que va ser estrenada el 27 de setembre. [modifica] Els oratoris

Händel el 1741 Sense acabar de decidir-se per seguir els consells dels més pròxims i amics que li recomanaven abandonar el gènere líric italià, Händel va anar endinsant-se en el camp de l'oratori en llengua anglesa que ja conreava des de feia llargs anys. Aquesta contradicció entre les seves intencions i els gustos cada vegada més determinants del públic burgès londinenc van acabar per convèncer-lo que havia d'acceptar la invitació del lloctinent d'Irlanda William Cavendish i, el 1741, es va traslladar a Dublín, on va donar una llarga sèrie de concerts format per les seves obres més rellevants en el camp de la música vocal. El 7 d'octubre comença Israel in Egypt que acaba el dia 28 del mateix mes, encara que aquesta obra, en vida de Händel sempre va fracassar. Händel amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació una cosa nova, va compondre, entre el 23 d'agost i el 14 de setembre, el seu extraordinari oratori El Messies, que va ser estrenat el 12 d'abril de 1742. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició. La seva activitat no coneixia repòs. Acabada la temporada irlandesa l'agost, Händel va ser reclamat pel monarca, la qual cosa prova que no era totalment lliure de fer el que volgués. Ja a Londres, es va dedicar plenament al nou gènere, del que anava a ser el mestre indiscutible. Escriu successivament Samson, Semele, Joseph and his Berthrenel Dettinger Te Deum (per celebrar les victòries del duc de Cumberland sobre els francesos), Belshazzar i la tragèdia Hercules. Basats en texts inspirats en la Bíblia o, de vegades, en la mitologia clàssica, es van estrenar amb diferent resultat d'audiència. Però el 1745 novament va estar a la vora de la ruïna: va caure en una postració semblant a la de 1734, que li va durar vuit mesos. Un esdeveniment inesperat li va aixecar l'ànim: el pretendent al tron, Carles Eduard, va desembarcar a Irlanda: tot el país es va revoltar i l'exèrcit de Highlanders va marxar sobre Londres. La capital es va consternar, però Händel es va unir als seus habitants. El 14 de novembre, al Drury Lane, fa cantar un Himne per als enrolats voluntàriament. Va escriure l'Oratori ocasional, en el qual convidava als anglesos a lluitar contra l'invasor; i Judas Maccabeus, escrit entre el 9 de juliol i el 11 d'agost de 1746. És com l'"himne a la victòria" compost per festejar el triomf del Duc de Cumberland. A aquesta obra s'associa una feliç circumstància: Händel s'havia convertit en el músic nacional d'Anglaterra, i així és proclamat. A partir d'aquest moment no coneixerà més preocupacions materials: reprèn la seva creació amb Alexander Balus, Joshua, Solomon, Susanna, Música per als reials focs d'artifici, etc.

Castells de foc reials el 1749 Els oratoris que estrenava ara ho feia en una nova modalitat d'espectacle, el concert obert a tots els públics, ja que el tradicional sistema d'abonament només beneficiava les classes pudents. L'experiència va ser en extrem positiva i va permetre a Händel convertir-se en músic popular. Prova evident d'això va ser la resposta popular que va obtenir l'estrena del Fireworks music (1749), obra escrita per celebrar el final de la guerra de Successió austríaca, que s'havia de compaginar amb focs artificials. Abans de la cerimònia oficial es va efectuar un assaig general de l'orquestra als jardins de Vauxhall que va convocar a uns 12.000 espectadors.

Commemoració de Händel el 1784 a l'abadia de Westminster El 1750 fa un viatge a la seva terra natal, Halle. Allí va rebre la notícia de la mort del seu gran contemporani: Johann Sebastian Bach. El 1751 és un any dolent per a Händel: havia iniciat la composició de Jephtha i havia escrit el primer acte en tretze dies. Onze dies més tard va arribar a la penúltima escena del segon acte, però allí va haver de suspendre'l: en començar el fragment del cor final que diu "Quant ombrívols, oh Senyor, són els teus designis", es va veure obligat a aturar-se. Va escriure: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre". El 30 d'agost havia perdut la vista. Va escriure: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat". Operat tres vegades de cataractes, l'última vegada el novembre de 1752, Händel estava absolutament cec. El 6 d'abril de 1759 encara tenia forces per tocar la part d'orgue de Messiah, però sofreix un desmai a la meitat de l'execució. Va morir el Dissabte Sant, 14 d'abril. d'aquest mateix any. El dia 11 havia escrit: "Voldria morir el Divendres Sant, en l'esperança de reunir-me a Déu, el meu dolç Senyor i Salvador, el dia de la seva Resurrecció". Va ser enterrat a l'abadia de Westminster el 20 d'abril de 1759. La música de Händel arriba a grans altures: els seus cors són d'una grandiositat insospitada. Mozart, referint-se a ell deia: "(Händel) pressent l'efecte millor que tots nosaltres. Quan ho desitja, colpeja com un llamp". I Beethoven afirmava: "Heus aquí la veritat". [modifica] Obres

Manuscrit de l'òpera Tolomeo La seva producció és molt important en tots els gèneres practicats del seu temps, i el seu catàleg HWV que signifiquean Händel Werke Verzeichnis (en alemany, Catàleg d'obres de Händel), que inclou en total 612 registres més 25 suplements i obres dubtoses i perdudes, va ser elaborat i publicat entre 1978 i 1986 en tres volums. El catàleg HWV és un sistema de numeració usat per identificar les obres de Händel. A diferència d'altres catàlegs que són ordenats cronològicament, el HWV està classificat per tipus d'obra de gèneres i segons la seva naturalesa vocal o instrumental, igual com el catàleg BWV de Bach, el catàleg KV de Mozart i el catàleg RV de Vivaldi. A part de les òperes, oratoris i cantates, aquestes són algunes de les seves obres instrumentals més notables: • Música aquàtica (HWV 348-350) • Music fur the Royal Fireworks (HWV 351) • sonates per a diversos instruments (violí, flauta, oboè) opus 1 • 13 sonates en trio opus 2 i opus 5 • 18 concerti grossi opus 3 (HWV 312-317) i opus 6 (HWV 319-330) • 12 concerts per a orgue opus 4 (HWV 289-294) i opus 7 (HWV 306-311) + 4 separats • Concert per a arpa opus 4 núm. 6 (igualment per a orgue) • 3 concerts per a oboè • Les suites per a clavecí (1720) • Dixit Dominus HWV 232 1707 • Nisi Dominus HWV 238 1707 • Salva Regina HWV 241 1707 • Coronation Anthems [modifica] Òperes Òperes HWV Títol Estrena Lloc Comentari 1 Almira 8 de gener de 1705 Oper am Gänsemarkt, Hamburg

2 Nero 25 de febrer de 1705 Oper am Gänsemarkt, Hamburg música perduda 3 Florindo de 1708 Oper am Gänsemarkt, Hamburg música perduda 4 Daphne de 1708 Oper am Gänsemarkt, Hamburg música perduda 5 Rodrigo de 1707 Teatro Civico Accademico, Florència

6 Agrippina finals de 1709/principis de 1710 Teatro San Giovanni Grisostomo, Venècia

7a/b Rinaldo 24 de febrer de 1711 Queen's Theatre, Londres

8a/b/c Il pastor fido 12 de novembre de 1712 Queen's Theatre, Londres

9 Teseo 10 de gener de 1713 Queen's Theatre, Londres

10 Lucio Cornelio Silla 2 de juny de 1713 ? Queen's Theatre o Burlington House, Londres

11 Amadigi 25 de maig de 1715 King's Theatre, Londres

12a/b Radamisto 27 d'abril de 1720 King's Theatre, Londres

13 Muzio Scevola 15 d'abril de 1721 King's Theatre, Londres

14 Floridante 9 de desembre de 1721 King's Theatre, Londres

15 Ottone 12 de gener de 1723 King's Theatre, Londres

16 Flavio 14 de maig de 1723 King's Theatre, Londres

17 Giulio Cesare in Egitto 20 de febrer de 1724 King's Theatre, Londres

18 Tamerlano 31 d'octubre de 1724 King's Theatre, Londres

19 Rodelinda 13 de febrer de 1725 King's Theatre, Londres

20 Scipione 12 de març de 1726 King's Theatre, Londres

21 Alessandro 5 de maig de 1726 King's Theatre, Londres

22 Admeto 31 de gener de 1727 King's Theatre, Londres

23 Riccardo Primo 11 de novembre de 1727 King's Theatre, Londres

24 Siroe 17 de febrer de 1728 King's Theatre, Londres Llibret de Metastasio

25 Tolomeo 30 d'abril de 1728 King's Theatre, Londres

26 Lotario 2 de desembre de 1729 King's Theatre, Londres

27 Partenope 21 de febrer de 1730 King's Theatre, Londres

28 Poro, re dell'Indie 2 de febrer de 1731 King's Theatre, Londres Llibret de Metastasio

29 Ezio 11 de gener de 1732 King's Theatre, Londres Llibret de Metastasio

30 Sosarme 15 de febrer de 1732 King's Theatre, Londres

31 Orlando 27 de gener de 1733 King's Theatre, Londres

32 Arianna 26 de gener de 1734 King's Theatre, Londres

33 Ariodante 8 de gener de 1735 Covent Garden Theatre, Londres

34 Alcina 16 d'abril de 1735 Covent Garden Theatre, Londres

35 Atalanta 12 de maig de 1736 Covent Garden Theatre, Londres

36 Arminio 12 de gener de 1737 Covent Garden Theatre, Londres

37 Giustino 16 de febrer de 1737 Covent Garden Theatre, Londres

38 Berenice 18 de maig de 1737 Covent Garden Theatre, Londres

39 Faramondo 3 de gener de 1738 King's Theatre, Londres

40 Serse 15 d'abril de 1738 King's Theatre, Londres

A14 Giove in Argo (pastiche) 1 de maig de 1739 King's Theatre, Londres

41 Imeneo 22 de novembre de 1740 Theater in Lincoln's Inn Fields, Londres

42 Deidamia 10 de gener de 1741 Theater in Lincoln's Inn Fields, Londres

[modifica] Oratoris Oratoris, drames musicals i masques HWV Títol Estrena Lloc 46a Il trionfo del tempo e del disinganno 1707 Roma

46b Il trionfo del tempo e della verità 23 de març de 1737 Londres

49a/b Acis i Galatea probablement 1718 prop de Londres

50a/b Esther probablement 1718 prop de Londres

51 Deborah 21 de febrer de 1733 King's Theatre, Londres

52 Athalia 10 de juliol de 1733 Sheldonian Theatre, Oxford

53 Saul 16 de gener de 1739 King's Theatre, Londres

54 Israel in Egypt 4 d'abril de 1739 King's Theatre, Londres

55 L'Allegro, il Penseroso ed il Moderato 27 de febrer de 1740 Theater in Lincoln's Inn Fields, Londres

56 El Messies 13 d'abril de 1742 New Music Hall, Dublín

57 Samson 18 de febrer de 1743 Covent Garden Theatre, Londres

58 Semele 10 de febrer de 1744 Covent Garden Theatre, Londres

59 Joseph and his Brethren 2 de març de 1744 Covent Garden Theatre, Londres

60 Hercules 5 de gener de 1745 King's Theatre, Londres

61 Belshazzar 27 de març de 1745 King's Theatre, Londres

62 The Occasional Oratorio 14 de febrer de 1746 Covent Garden Theatre, Londres

63 Judas Maccabaeus 1 d'abril de 1747 Covent Garden Theatre, Londres

64 Joshua 9 de març de 1748 Covent Garden Theatre, Londres

65 Alexander Balus 23 de març de 1748 Covent Garden Theatre, Londres

66 Susanna 10 de febrer de 1749 Covent Garden Theatre, Londres

67 Solomon 17 de març de 1749 Covent Garden Theatre, Londres

68 Theodora 16 de març de 1750 Covent Garden Theatre, Londres

69 The Choice of Hercules 1 de març de 1751 Covent Garden Theatre, Londres

70 Jephtha 26 de febrer de 1752 Covent Garden Theatre, Londres

71 The Triumph of Time and Truth 11 de març de 1757 Covent Garden Theatre, Londres

72 Aci, Galatea e Polifemo 1708 Roma

73 Il Parnasso in festa per gli sponsali di Teti e Peleo 1734

75 Alexander's Feast 19 de febrer de 1736 King's Theatre, Londres

76 Ode for St. Cecilia's Day 22 de novembre de 1739 Theater in Lincoln's Inn Fields, Londres